FESTA DE FOC I GRESCA

El foc, com a símbol remot, sempre ha estat un element universal i estrany que ha suscitat inquietud; també és extraordinari perquè genera esverament; així mateix és insòlit, doncs, produeix il·lusió en un món quimèric.

El foc ha format part des de temps immemorials de la nostra cultura. Tenim focs diversos i ben diferents. Alguns són de caràcter esotèric; el foc purificador (el del purgatori), el castigador (el de l’infern). D’altres, menys repressius i censurables, encara que igual d’incandescents, resulten però molt més fantàstics, populars i divertits. Senzillament són els Focs Festius. Aquests tipus de focs, són un exponent protagonista en la projecció de mites, creences i rituals de nombroses llegendes folklòriques, Arreu de Catalunya hi ha diversitat de festes populars i tradicionals on el foc assoleix el protagonisme expressiu de la celebració.

La pólvora, invent xinès que data del s. XII, portada a Europa pels àrabs, és el suport pirotècnic dels focs d’artifici; aquests, concebuts inicialment per festejar qualsevol motiu solemne, donaven, i encara donen un caire majestuós i espectacular a tot faïment, acte o festivitat, què es vulgui commemorar.

El foc és un vincle fermament associat al món del dimoni. El tirar foc, es un fet característic, d’indiscutible lligam, en les colles de Ball de Diables. Aquest col·lectiu, entusiasta, divertit i amb gresca com cap, és el sobirà d’una festa que està plena d’olor a pólvora, de sinuoses boirades de fum només diluïdes per una lluminària d’espurnes incandescents. L’esclat del tro, la lluentor del foc, el fum i el remoreig dels tabals creen un ambient ensordidor i acceleren les vibracions fins a tal punt que ens trobem immersos i atrapats en una sensació que ens domina, que ens emborratxa i acoquina. La ignició dels petards fa sentir ràpides i fulgurants emocions; efímers instants visuals de foc, turbants només pel fort espetec de les carretilles i pel persistent so dels tabals. L’escena s’imposa per si mateixa, l’efecte és indescriptible; en la foscor, siluetes amb banyes dansen i salten enmig d’un diluvi de foc en un ambient irrespirable de suor i pólvora cremada. Tanmateix el diable està emparat de la ignició pirotècnica per un vestit. Aquest, confeccionat amb roba de sac o bé d’un teixit gruixut de cotó, protegeix dels esquitxos incandescents; així mateix duen uns ornaments, cosits uns i puntats altres segons l’ús de cada colla, que representen figures infernals, animals o vegetals. Antigament la indumentària era de lloguer; avui dia alguns són de propietat consistorial i altres, particulars de cadascun dels components de la colla.

En essència, quan a la festa dels diables no existeix cap interpretació teatral del ball parlat, hi ha d’altres formes de representació conegudes pels noms de: Cercavila – Correfoc – Carretillada i per últim l’Encesa Conjunta .

Pel que fa a la Cercavila , direm que és una actuació pels carrers de la Vila de les colles de Diables. En el recorregut, els dimonis que avancen en formació de marxa, disparen carretilles enmig d’un públic passiu que davant del poderós tro de la carretilla encongeix el cor fent un saltiró, o bé emmudeix de sobte el xivarri i l’aldarull d’un auditori que observa bocabadat el pas de la comitiva clausurada pels diables tabalers de la colla.

En el Correfoc, com en la cercavila, pot actuar pels carrers de la vila una sola colla o bé d’altres colles convidades. El públic, majoritàriament jove, participa en la festa de manera molt més activa. La detonació de la carretilla i el plugim de roents guspires encoratgen amb ànim a saltar i a ballar a una adolescent i excitada concurrència, compartint amb els banyuts diables la xerinola amb apassionat entusiasme enmig de xiscles, trons i focs d’artifici.

La Carretillada és una encesa conjunta de tots els diables; aquests es disposen en cercle amb les maces carregades al màxim de la seva capacitat, fent una roda de paraigües de foc que gira de forma continuada, produint amb la descàrrega de les seves carretilles un núvol llampegant i sorollós.

Per acabar l’Encesa conjunta , és el punt culminant de l’actuació. Els diables s’apinyen al voltant del punt d’encesa i a la veu de foc!!! , encenen els seus sortidors mentre obren la rotllana fins a restar en cercle. Llavors el cel s’omple d’una llum blanca i vertical amb mil esquitxos incandescents, ressaltant en la foscor de la nit una cortina pirotècnica i una forta tronada “dimonial” que, units al repicar seguit i enèrgic dels tabals com a música de fons, dóna a la cloenda una aparença esplèndida i vistosa.